Fins on ets capaç de desdibuixar-te perquè t’estimin? Quasi Jo explora l’obsessió de transformar-nos per encaixar, una submissió silenciosa que ens aliena. L’escenari esdevé el marc d’una cita amb un «altre» absent, on l’intèrpret desplega un joc de disfresses febril per encaar la perfecció desitjada.

El que comença com un intent seductor i encisador es toa en alguna cosa fosca, gairebé macabra. De tant esforçar-se per agradar, el cos comença a doblegar-se i a esberlar-se. La peça posa al descobert la cara monstruosa de la bellesa imposada: la violència que ens inflijim en posar-nos màscares per ser acceptats. És el retrat d’una pèrdua d’identitat on, per tal de ser estimats, acabem esdevenint un espectre de nosaltres mateixos.