En una habitació ruïnosa d’una pensió, Rafael i Manuel sobreviuen al marge de la societat, units per la necessitat i una botella de vi. Rafael, aferrat a la fe, als diaris que col·lecciona, als records familiars i a l’esperança d’un canvi, intenta mantenir-se dins un món que els exclou i cerca una transformació que mai no arriba.

Manuel, analfabet i despreocupat, es conforma amb allò que rescata del fems i amb l’estranya família que, sense voler, ha creat amb el seu company. Entre discussions, laments i una convivència marcada per la precarietat, tots dos revelen un xoc constant de valors i una humanitat que brolla des de la misèria.

Més perduts que Carracuca retrata la marginalitat, la fragilitat dels vincles i la dignitat que persisteix fins i tot dins el submón.