Teatre: Carrer de Txernòbil - Sala La Fornal Manacor

Els solos i corals entonats per aquells afectats personalment per Txernòbil fan sentir

una proximitat esgarrifosa a l’abast total del desastre. La veu de l’esposa d’un bomber a qui

se li va impedir visitar-lo perquè era un perillós objecte radioactiu. La veu confosa d’una

grangera anciana que no comprèn per què ha d’abandonar el seu poble: «Per què marxar?

Aquí s’hi està bé. Tot creix, tot floreix». El cor de veus dels soldats de la “patrulla de

neteja”, a qui els ha costat anys entendre per què les noies no els volen fer l’amor. El

començament i el final del llibre estan marcats pels monòlegs d’unes «veus humanes

solitàries», les veus de dues dones que tingueren cura dels seus marits fins que aquests

moriren d’enverinament per radiació, veient els cossos d’ells trencar-se literalment.

Aleksiévitx emfatitza —amb raó— que aquest és un llibre sobre les conseqüències de

Txernòbil, sobre gent que viu en una nova realitat que encara no ha estat entesa. Aquells

que visqueren Txernòbil són els supervivents de la Tercera Guerra Mundial. En aquest món

hostil «tot sembla completament normal, el mal s’amaga rere una nova màscara, hom no

pot veure’l, sentir-lo, tocar-lo o olorar-lo. Qualsevol cosa pot matar-te — l’aigua, el sòl, una

poma, la pluja. El nostre diccionari està desfasat. No hi ha encara paraules ni sentiments per

descriure’l».