Allà dins hi ha algú. La llum és tènue, però de tant en tant es veu alguna ombra que passa pel davant. Els vidres són translúcids, o potser bruts, o potser són cortines, i sigui com sigui la silueta d?algú trafiqueja allà dins.

Què hi fa? Costa de saber, però si acostes la cara a la finestra intueixes una mena de col·leccionista de records. Però no, això ho fem tothom, amb més o menys manies, amb més o menys implicació. El que guarda té a veure amb la seguretat. Guarda coses que el fan sentir segur. I els records són una d?aquestes coses sí. Però no pel record en sí, sinó per la sensació de seguretat que li evoca aquell pistoler de plàstic, o aquella melodia xiulada, o aquell gest que havia sigut carícia.

Què hi fa, allà? Escampa un paisatge amb tot allò que guardava des de feia tant. Un paisatge que esdevé paret. Sembla que busqui una pla general d?aquell material que sempre havia mirat des de la més absoluta proximitat. Tanta proximitat que atravessava la pell. Tan a prop que s?ho mirava des de dins.

Sembla que se n?acomiadi.