La sonata romàntica: forma, passió i lirisme

El recorregut que proposa el programa d’avui ens convida a descobrir l’evolució de la sonata per a violí i piano des de l’herència del classicisme fins a la plenitud del Romanticisme. A través de tres obres cabdals de Ludwig van Beethoven, Edvard Grieg i Johannes Brahms, assistim a la transformació d’un gènere que, sense renunciar a l’equilibri formal, esdevé un espai privilegiat per a l’expressió personal, la intensitat dramàtica i la recerca d’una veu pròpia.

En la sonata clàssica, el violí i el piano encara conserven, en molts casos, una relació hereva de la tradició de la sonata amb acompanyament: el piano assumeix bona part de l’estructura harmònica i temàtica, mentre que el violí hi aporta la seva capacitat cantabile. Al llarg del segle XIX, aquesta jerarquia es transforma progressivament. Els dos instruments passen a compartir el protagonisme, a dialogar, a confrontar-se i a complementar-se en una construcció musical comuna. El piano deixa de ser un simple suport per esdevenir un interlocutor de ple dret, amb una escriptura de gran exigència tècnica i expressiva. Les tres sonates del programa il·lustren diferents moments d’aquest procés. Beethoven amplia els límits del llenguatge clàssic i obre camins cap a una expressivitat nova; Grieg incorpora el lirisme i el color de la seva identitat musical noruega a les formes heretades de la tradició europea; Brahms, finalment, combina la intensitat emocional romàntica amb una profunda consciència de l’arquitectura musical, tot establint un diàleg fecund amb els grans mestres del passat.

Ramon Andreu: violí

Albert Colomar: piano

Ludwig van Beethoven (1770-1827)

Sonata per a violí i piano

1. Vivace

2. Largo ma non tanto

3. Allegro

Edvard Grieg (1843-1907)

Sonata per a violí i piano

1. Largo

2. Allegro

3. Andante

4. Presto

Johannes Brahms (1833-1897)

Sonata per a violí i piano

1. Allegro

2. Adagio

3. Allegro