Quan els objectes decideixen escriure la peça i es destapen fugint de la zona de confort tot jugant a ser uns altres, ens revelen la latència que porten dins. La història és farcida d'espera, de transició i de transformació; la tridimensionalitat que l'art també reclama. Potser no ens n'adonem, però les humanes som farcides de latència i desempolsar aquell infant que portem dins i atrevir-nos a continuar jugant, potser ens farà més felices i universals. Juguem amb el temps, l'espai i l'emoció de fer grans les petites coses tot fent-nos petites nosaltres mateixes. La peça neda amb el temps que cada objecte proposa per jugar. Sovint decideixen disfressar-se de risc fent-se valents davant dels vertígens del buit, la gravetat o de l'equilibri. Els objectes juguen tot proposant-nos un circ on la quadratura del cercle es converteix en una espiral sense fi; engega un viatge que no cal tenir bitllet, només cal deixar-s'hi portar. No podem explicar-vos gaire més, si no en sabríeu tant com ells mateixos, els objectes i ja no us sorprendríem...

Jordi Aspa @elsecarlata