I si ara, simplement, ho deixéssim estar? Hem atravessat el país en cotxe innumerables vegades, hem actuat en locals ruïnosos, hem mantingut llargues i pesades converses amb empresaris indesitjables i ens hem deixat la pell en cada concert; hem renunciat a amics, a aficions i a estones d’oci, hem regalat les nostres vacances, les nostres hores de son, hem deixat de viatjar; ho hem donat literalment tot per conseguir el nostre somni. Però avui tenim 40 anys i a poc a poc comencem a adonar-nos compte de que la vida que havíem somiat no té res a veure amb aquesta. Llavors, per què no ho deixem aquí? Simplement. Per què no ens acomiadem amb un últim gran concert i ho deixem aquí? Rosó i Santi porten 15 anys vivint junts. La seva història d’amor va començar juntament amb un trepidant projecte musical que els havía de portar, un dia o altre, al capdamunt de l’escena catalana. Els anys han passat i aquest dia no ha arribat. Avui, mentre esperen que les portes s’obrin i el local s’ompli de gent per recuperar part dels diners que han perdut en la seva última gira, no tindran més remei que preguntar-se cap a on va el seu projecte musical, cap a on va la seva història d’ampor i quina de les dues coses està destruint a l’altre. Amb referents al cap com Ay! Carmela de José Sanchís Sinisterra, El viaje a ninguna parte de Feando Feán Gómez o Minetti de Thomas Behard, volem que You Say Tomato sigui una comèdia intensa i profundament humana on el diàleg i la música construeixin una reflexió desacomplexada sobre el sentit i el valor real de l’art en el món i en l’època que vivim, sobre la superviviència dels artistes, la satisfacció i la fidelitat en les relacions de parella i, en general, sobre tot allò que ens trobem el dia que deixem de ser joves, deixem de tenir tota la vida per endavant i ens adonem que, si no fem alguna cosa per evitar-ho, la nostra vida serà així fins als darrers dies. És això el que volíem?