Tercera visita al festival del guitarrista Bill Frisell, després de presentar-nos el 2016 When You Wish Upon A Star i el 2018 Music Is. El 2016, a la sala BARTS, ens proposava un quartet amb la veu de Petra Haden (sí, filla de Charlie) explorant bandes sonores de cine i televisió. El 2018, al Conservatori del Liceu, Frisell ens va oferir un viatge inoblidable, ell sol amb la seva guitarra, «un repte» –va confessar– que ens va deixar bocabadats. Poc després, el 2019, el guitarrista va debutar amb el segell Blue Note amb un nou projecte, Harmony, també amb la veu de Petra Haden, i amb Hank Roberts (violoncel, veu) i Luke Bergman (guitarra baríton, veu), un quartet sense bateria amb el qual torna a Barcelona. Tres discos que per nosaltres formen una mena de trilogia al voltant de la memòria, del desig, de la malenconia, a partir de l’imaginari conformat per les cançons que han acompanyat la vida de Frisell, des de Lush Life, de Billy Strayhorn, a la tradicional Red River Valley passant per Where Have All The Flowers Gone, de Pete Seeger. I a pesar que, en teoria, ell és l’únic que no canta en aquest quartet, això no és ben bé veritat: la seva guitarra pacient i exquisida és una veu més en aquesta apoteosi subtil de l’harmonia. «Quan tot és soroll al teu voltant, quin plaer poder arraulir-se escoltant música com la que crea Bill Frisell», vam escriure fa quatre anys. Ho mantenim, fil per randa, per parlar d’Harmony. En temps convulsos, la música és refugi.

rnrn rn